Entrevista la música amanseix les feres “Sesc PJ”

La mateixa nit que els Sex Pistols van gravar el seu Live at Samfundet Club, a Trondheim (Noruega), naixia a la ciutat dels Sants el que anys després es convertiria en compositor i cantants de Nadies i S de No. Ara ja com a Sesc PJ, ens presenta el que serà el seu últim concert de la presentació de Hurt, un llibre que ha volgut presentar fent un seguit de concerts pel territori català.

1. Com et vas iniciar en el món de la música i quina es o era la teva motivació?

La primera gravació que he escoltat de mi, va ser de quan tenia, no més de 3 anys. La va enregistra el meu germà en un d’aquells radio cassettes Sanyo vuitantero interpretant “Ladrona” de Diego Verdaguer. La motivació, la desconec, però suposo que era impossible reprimir-se de cantar aquell “estribillo” tant uououooooo!!

2. Quin projectes has tingut i tens? Quin plans de futur?

Com diu Sabina Méndez al Rompeolas: “no hables de futuro, es una ilusión cuando el rock n’ roll conquistó mi corazón”, però bé, intento tenir un projecte per any per tenir alguna motivació vital. Cada vegada em costa més composar cançons que superin a les que he fet fins ara. Fer-ne de pitjors és fàcil, de millors, més complicat. Però bé, quelcom hi ha i aviat ho gravarem.

3. Quins mitjans, col·laboradors has tingut per gravar i promociar els teus discs?

Mai m’he pres gaire seriosament res d’això, fins i tot, el fet d’estar responen aquestes preguntes com si algú l’hi importés una merda el que dic, em fa certa gràcia...

5. Com et veus dintre del panorama de la música catalana?

M’hi veig fora. O senzillament, no m’hi veig. Crec que la última vegada que ho vaig mirar el meu spotify tenia 3 “follows” i no m’agradaria exagerar. Per tant qualsevol panorama, a mi em queda molt lluny. Ara bé, si que voldria destacar que aquests tres seguidors, són els millors.

6. Com definiries la teva música?

D’odi i ràbia. Però no per culpa meva, sinó per la llei del pèndol. Si t’hi fixes, als anys 60 el moviment hippie era molt majoritari, all you need is love cantava Lennon. Més tard va apareixa el punk amb el seu nihilisme, als anys 80 Bob Marley reggaejava “One love, one heart”, i als 90 Kurt Cobaine cridava “I hate myself and I want to die”. Després la industria va caure i la música es va popularitzar en el sentit que tothom té molt a l’abast gravar un disc amb una mínima qualitat sonora a casa seva o a casa d’un col·lega que domini el tema. Però si seguim el pèndol a mi em toca cagar-me amb la puta vida, i és el que faig. Vivo con amor, pero canto con rencor. És el que m’ajuda. Però bé, la meva música on està millor definida és en aquest enllaç: https://play.spotify.com/artist/6hMGokWY3wJWDST8zPIxxi

7. Com us plantegeu la nova gira o el que queda de l’any?

Ara em toca acabar amb “Hurt” el llibre que vaig publicar l’any passat i que estem presentant en format concert. Només queda l’últim que serà el dia 8 de novembre a l’Auditori de la Mercè. De fet el més especial ja que hi participaran molts amics i vestirem les cançons d’una manera com no hem fet fins ara. Per sort o per desgràcia, quedarà enregistrat i suposo que es podrà trobar en DVD d’aquí uns anys. Això de gira sona molt pompós, i tampoc m’agrada tocar per tocar. La meva idea és fer un concert a cada estació de l’any, rollo Vivaldi.

8. Quin ha estat el teu millor concert com a músic?

Uf... en recordo molts, amb Nadies em quedaria amb el de la festa Major del barri de Gràcia a Barcelona i/o els que varem fer a Bèlgica i Dinamarca. També recordo de manera especial els dos últims (Argelaguer i a Girona), pel fet de que teníem clar que aquella etapa s’acabava i vulguis que no, fa peneta. Amb S de No, sens dubte el de la Grange Rock de Manlleu. Increïble. De la darrera etapa, ja com a Sesc PJ, el de la Cava de Jazz a Vic el recordo amb emoció ja que estava rodejat de molts amics i familiars pel fet de tocar a casa.

i com espectador?

Doncs també moltíssims. Per dir-ne un parell molt especials diré un de l’Eduard Canimas amb l’Ari Gato que va ser molt íntim, i el que vaig veure ahir dels Pit Mec & The Drama que cada dia em tenen més fascinat.

9. Quines són les teves influencies musicals?

Per mi la influència no és només musical. A vegades m’inspira més una pintura de Egon Schiele, o trobo molt rock dins llibre de Ray Loriga (sobretot els primers). Ara bé, musicalment em mouria en un ventall molt ampli: des de la Leyenda del tiempo que van gravar Camarón y Paco de Lucia fins a Led Zeppelin.

10. Quina es la teva última descoberta musical emergent?

Doncs molt emergent no és perquè ja porta un parell de discos, però la Bikimel, ara mateix em sembla una de les cantautores més potents que hi ha per aquí. També tinc moltes ganes d’escoltar el disc de retorn de la Banda del Yuyu (i ho dic perquè crec que ja no és cap secret). I si em deixeu fer un parell més de recomanacions, doncs els Cru! i els The Basement, em semblen puta mare.

11. Un lloc on t’agradaria tocar?

Doncs ara que vinc del MMVV, tocar a l’escenari de la Plaça Major de Vic, per música viva, seria un pelotazo. Però haig de confessar que m’encanta tocar en bars depriments rollo loser. En el fons no havia tingut mai, més aspiració que aquesta.

12. Que aconsellaries a un grup emergent que comença ara amb el seu projecte musical?

No sóc ningú per aconsellar res, cadascú sap el què vol fer, com ho vol fer i on vol anar a parar. Jo m’ho he passat i m’ho passo de puta mare tocant i aquest era i és el meu objectiu. Això de perseguir els teus somnis i bla bla bla... em sembla una xorrada de pel·lícula americana. Jo els hi diria: Beu, folla, i viu. (ah! I no abusis de les drogues que al final et tornen gilipolles)

13. Què és el que t’apassiona de la música?

A part del tòpic que serveix per tot (moments alegres, tristos, melancòlics, eufòrics, etc), em fascina la capacitat que la música té per transportar-te a un moment especial del passat. Si per exemple escolto el “Are you gonna be my girl” de Jet, em desplaço mentalment fins el local on la vaig ballar bojament amb el meu amor. I si escolto el “Redemption song” doncs viatjo fins a la platja de Sanyang, amb una guitarra i un grup de gambians cantant al meu voltant. Segur que a tu et passa el mateix amb altres cançons, ¿oi?